Com cada dos anys, el final de curs de l'escola de dansa és un final apoteòsic. Hi ha festival. A nosaltres ens agradaria que n'hi hagués cada any, però entenem que comporta una feinada impressionant, i és millor dosificar les forces, així que ens conformem.
Però ... ja que hem d'esperar vint-i-quatre mesos entre festival i festival, com a mínim intentem que cada mostra del que tant les nenes com les mares sabem i som capaces de fer sigui el màxim de representativa de l'esforç que hi dediquem.
Em va tornar a tocar encarregar-me de la samarreta. Bé, em va tocar o m'hi vaig embolicar jo soleta. Els qui em seguiu ja sabeu que aquestes coses m'encanten, i que m'hi apunto de seguida, així que no m'ho van haver de dir dos cops.
Decidir el disseny va ser tota una odissea, perquè a més de representar-nos a nosaltres, les mares (Supermamis es deia el nostre ball), havia d'adaptar-se a totes i havia de brillar damunt de l'escenari. Havia d'aconseguir que, malgrat els nervis, el pànic escènic i els imprevistos d'última hora, ens veiessin (i ens sentíssim) com autèntiques dives.
D'entrada vaig pensar en un disseny amb lluentons, però un cop feta la primera prova no em va acabar de convèncer, així que vaig seguir intentant aconseguir el que tenia dins el cap. El disseny agradava tothom, i el material ... va ser una lluita titànica buscant pertot arreu, fins que mira per on, se'm va acudir mirar a una pàgina de segona mà i allà vaig trobar el material perfecte.
Voleu saber com va acabar la història?
Doncs no us perdeu el que vindrà a partir d'aquest post.
Cada vegada que recordo que bé que ens ho vam passar i com va al·lucinar el públic ... se'm torna a posar la pell de gallina. I és que, a més de tenir molta feina amb la música, amb la coreografia, amb el vestuari, amb les ditxoses samarretes, ... hi va haver una sorpresa final.
I vam aconseguir que el teatre sencer vibrés, s'emocionés i s'aixequés de les cadires.
Fantàstiques Supermamis.
D'aquí a Broadway!
::
Como cada dos años, el final de curso de la escuela de danza es un final apotéosico. Hay festival. A nosotras nos gustaría que hubiese cada año, pero entendemos que comporta un trabajo impresionante, y es mejor dosificar las fuerzas, así que nos conformamos.
Pero ... ya que tenemos que esperar veinticuatro meses entre festival y festival, como mínimo intentamos que cada muestra de lo que tanto las niñas como las madres sabemos y somos capaces de hacer sea lo más representativa posible del esfuerzo que le dedicamos.
Me tocó de nuevo encargarme de la camiseta. Bueno, me tocó ... o me lié yo solita. Los que me seguís ya sabéis que estas cosas me encantan, y que me apunto enseguida, así que no me lo tuvieron que repetir dos veces.
Decidir el diseño fue una auténtica odisea, porque además de representarnos a nosotras, las madres (Supermamis se llamaba nuestro baile), tenía que adaptarse a todas, y tenía que brillar sobre el escenario. Tenía que conseguir que, a pesar de los nervios, del pánico escénico y de los imprevistos de última hora, nos viesen (y nos sintiésemos) como auténticas divas.
De entrada pensé en un diseño con lentejuelas, pero una vez hecha la primera prueba no me acabó de convencer, así que seguí intentando plasmar lo que tenía en mente. El diseño le gustaba a todo el mundo, y el material ... fue una lucha titánica buscando por doquier, hasta que mira por dónde, se me ocurrió mirar en una página de segunda mano y allí encontré el material perfecto.
¿Os apetece saber cómo acabó la historia?
Pues no os perdáis lo que vendrá a partir de este post.
Cada vez que recuerdo lo bien que nos lo pasamos y cómo alucinó el público ... se me pone otra vez carne de gallina. Y es que, además de tener mucho trabajo con la música, con la coreografía, con el vestuario, con las dichosas camisetas, ... hubo una sorpresa final.
Y conseguimos que el teatro entero vibrase, se emocionase y se levantase de sus butacas.
Fantásticas Supermamis.
¡De aquí a Broadway!
 |
| Primera idea de disseny |
 |
| Plantilla per a aconseguir que quedin totes les samarretes iguals |
 |
Plantilla col·locada. Primera prova.
Resultarà o hauré de sacrificar la samarreta? Ai ...! |
 |
| La planxa acaba de fixar els lluentons al seu lloc definitiu |
 |
Primera prova acabada.
El disseny m'agrada, però ... no brilla!!! |
 |
| Un cop rentada, els lluentons aguanten prou bé. Prova superada. |
 |
El disseny està bé. La proporció, perfecta,
però ... NO BRILLA!
Això no era el que jo havia pensat ... |
 |
"Arrebuscando" en internet. Swarovski.
Beneïdes pàgines de segona mà! |
 |
Primera prova amb Swarovski.
Em carregaré una segona samarreeta? Veurem ... |
 |
| De moment, sembla que anem bé. A veure què passa al final ... |
 |
Oh! Meravellós! Fantàstic! Genial! Queda perfecte!
Guardaré el secret, i deixaré que pensin que el disseny és
amb lluentons. Que malvada que sóc!!! HA HA HA!!! |
 |
Samarreta acabada i samarreta amb el cor només resseguit.
Falta acabar-la. Això marxa! |
 |
| ARA SÍ QUE BRILLA!!! |
 |
El conjunt queda espectacular.
I de fons ... la cortina de càpsules! Ja heu visitat l'entrada
de la cortina? Us agradarà. Promès. |
 |
Samarretes preparades per a l'entrega.
No puc aguantar més. Quins nervis!
Quina sorpresa els espera! I si no els agraden?
No, no. Segur que els encantaran ... |
